diumenge, 3 de febrer de 2019

Autoamor

Tu navegando fronteras
medio sueño medio verdad
como luna creciente
te me escondes en el vientre
y te canto con la voz de las lobas,
te me aposentas en el pecho
te acurrucas y mi latido
se torna suspiro,
me miras con anhelo des del alma
y te vuelves espejo.
Te haces vida, sangre, piel y huesos
y tus ojos cada día
me miran más adentro
sabiamente, con una mezcla
de intuición y años.
En este tiempo soy y siento
yo y esta historia tejida de vínculos
de amores, de duelos,
de heridas, de risas, de llantos,
de sueños.
En este tiempo soy yo,
con él a ratos,
con ellas, con nosotras
mas sobretodo conmigo siempre.
Ya me necesito bien despierta,
reconociéndome en cada recoveco
en cada viaje, en cada respiro
en cada ciclo, en cada piel...
Alimento a mi niña chica,
trato de abrazarla a menudo
no sea que salga a buscar fuera
lo que yo solamente puedo darle
desde aquí, desde adentro.
Y me miro, me veo, me comprendo
me libero y me acojo.
Escucho al cuerpo que me viste
y también a la vieja que me habita,
me pregunta por asuntos de encrucijada,
por aquello que dejé sin enfrentar:
una duda, un miedo, un quebranto
y con la sonrisa de quien conoce
los entresijos de la vida
me cuenta, a veces incluso me canta,
o me asalta a modo de susurro
mientras duermo.
Y yo escucho... me escucho...
la duda es cada vez más cierta
el miedo cada vez chico
y el quebranto, el dolor de romperse,
se vuelve parto
una mezcla adiós y bienvenida.

dimarts, 18 de desembre de 2018

Provisions d'hivern

Un ratolí em va dir: -És hivern i ens calen provisions... Unes provisions diferents, d'aquelles per nodrir l'ànima i no només el cos. 
L'escalfor dels raigs de sol,
els colors vius de l'estiu,
les paraules, la música
i els sorolls de la vida quan bull,
l'alegria dels dies llargs i intensos...
La pau de seure als marges dels prats i deixar-se travessar pel simple plaer de tastar,
contemplar i respirar
                tot el que ens rescata del desànim.
- Omplim de VIDA la nostra vida!
Omplim-la de converses, d'abraçades, de cançons, de dinars de la mare,
de nits de ratafia, de bruixes i bruixots,
de temps de joc i de dansa, de despentinar-se...
I també de quietud, de silenci,
per ser-hi present, només.

Omplim-la de temps de sol, d'aigua, de lluna, de mar i de bosc.
D'amor, regalat i rebut,
regant cadascuna de les nostres cèl·lules fins a fer-lo vessar i mullar totes les ribes.

Així, quan arriba l'hivern amb els seus dies grisos, amb les seves nits llargues que ens mantenen tancats a dins, tindrem prou provisions per a ser llànties de llum, fogueres, música i paraules per teixir històries (les nostres) i llegir en les estrelles somnis col·lectius, petites llavors que a la primavera, ompliran de flors la terra.
Bon Nadal!!

divendres, 9 de novembre de 2018

Pactes de tardor

Se'n va l'octubre, s'emporta les reminiscències de la llum estival fins a aturar la vida, amb nocturnitat i traïdoria, en una melangia que em refreda el cor.
La tardor, amb regust de buit i de preguntes penjades al sostre sense resposta, de paraules disperses cercant motius per anomenar el silenci; em convida a brindar per la nena, la jove i la dona que sóc, fins i tot per la vella que viu al final de l'escala caragolada i que guarda les meves respostes.
Em convida a agrair els fruits, honrar la fulla seca que es despenja de l'arbre i els dols, que tornen tots els octubres...
I jo, que amb els anys, he après a reconciliar-me amb els dies grisos, brindo per la vida que reposa en guaret, gestant-se d'amagat al cor de la terra.
Si els peus es rebel·len i no volen aturar la dansa, la tardor, sempre juga amb la llei de l'avantatge, disposada a abraçar-me amb força per no deixar-me marxar sense pagar la penyora: - Atura't!
Els pensaments, caçadors de somnis, emigren cercant l'escalfor d'altres indrets. Es despulla la terra, i m'amago al meu cau a recer del vent i la tempesta.
La tardor, disfressada de Baba Iagà, escombra en mà, ambigua i misteriosa, com un puerperi en el qual mudem la pell, allibera el cos de la càrrega de l'enyor, de les culpes, de les cuirasses que es desfan com el cartó, diluint-se amb la pluja que em mulla les sabates i em xopa l'ànima.

I mentre reposo la vida, acotxada al llit en les nits llargues, faig tractes amb mi mateixa, amb la soledat, amb el que ja no serà, amb el que no torna, amb la fragilitat i el risc de respirar, de viure... amb les paraules que escric i les que callen amagades a les caixes de l'armari entre la roba de l'estiu, confiant que arribarà de nou la primavera.


diumenge, 14 d’octubre de 2018

Viatge al cor de la balena

Enfonsar-me
en les aigües submarines,
més enllà dels corrents i els rius
que mullen la superfície.
Fondejar la foscor,
allò que em desconcerta,
allò que m'encurioseix.
Entre la por i l'empenta
despullar-me
fins a arribar-me a l'ànima,
despentinar-me, fins a treure'm
la compostura,
deixar a terra la maleta
perquè quan torni
del fons de la panxa del gran peix,
no vull cap més cadena,
ni tan sols la de sentir-me
que sóc qui sóc
perquè tu em mires, i em veus,
i em reconeixes, i em dius qui sóc,
i també em dius
com és que convé que sigui
per ser estimable,
digna de ser vista i reconeguda.

Ja no vull tornar a ser a través teu,
a través d'un món, el teu,
que em nomena només a trossos
i nega allò que no comprèn.
El teu mirall no podrà mai
explicar-me sencera.

Sí, aquest és el meu viatge!
I el faré jo sola,
com cal fer-ho...
Allà dins, al fons del tot de la terra,
em retrobaré amb mi mateixa...
potser caldrà cosir algun pedaç
que no recordo,
netejar els secrets que m'ennueguen
i cridar el silenci, buit de paraules.
Allà baix a la fondària,
des del cor de la balena,
em disposaré a renéixer,
a parir-me, entre crits, plors i rialles.
Després tornaré i seré jo, sencera,
plena com una lluna d'estiu.

dimecres, 5 de setembre de 2018

Entretemps

Els dies s'escurcen, és el preludi de les nits llargues, del fred escolant-se fins als ossos, del tràfec de ciutat, amunt i avall
amb el cap ple, com un cel pesadament boirós, a punt d'esclatar en tempesta.
El dol per l'estiu que s'acomiada comença desfent el camí: ja és l'hora, tornem a casa... i sense ser-ne conscients, marxem una mica de nosaltres que ens hem sentit la pell com si fos nova. Marxem del cos i de l'ànima, d'allò que som per dins; això si, amb les butxaques plenes de sol i d'aigua, també de verd, i les sabates més gastades. Però marxem, en definitiva, com nòmades en aquest trànsit que esdevé la vida.
L'estiu se'n va carretera enllà, i el cor s'encongeix davant el buit de reprendre la marxa, el paisatge se'ns desdibuixa amb una pluja insistent que fa lliscar la nostàlgia i la mandra... Tornem a casa i allà on l'estiu era un batec de vida, la tardor ja s'anuncia vestida d'un vermell de sang que tanca el cicle.

diumenge, 5 d’agost de 2018

Oli

Oli, el suc de l'oliva premsada,
el fruit de l'olivera mil.lenària
arrelada a la terra,
cargolats els braços cap al cel,
agraïnt la presència de l'aigua
que plou de tant en tant.
L'olivera que observa el devenir
dels anys,
mirant-se el Caro
des dels peus dels Ports.
El fruit que fa suau el pa a la taula,
daurat com el sol
que escalfava "les aulives",
quan es balancejaven a les branques
abans de la collita.
L'oli ancestral
que ens corre per la sang,
com l'amor,
tot fent saborosos els nostres àpats,
alimenta el cos i l'ànima,
ens suavitza i daura la pell,
i a l'hivern ens escalfa.

divendres, 13 de juliol de 2018

Instants

Aquesta nit l'estiu esclata, i la llum s'escola per qualsevol forat, disposada a trencar les ombres, fer petites les pors, i esvair alguns dubtes.
Em trec les sabates per trepitjar la terra calenta, per ballar nua espolsant-me la mandra i la vergonya mentre la lluna tafanera em guaita penjant del sostre de la terra. M'estiro... Tanco els ulls... Respiro... Penso... Sento... I escric...
Aquesta nit em bull el cap, les idees, les paraules, les emocions, dansen per dins del cervell a un ritme vertiginós. S'emporten la son i corroboro per enèsima vegada com n'és de difícil assossegar aquest soroll intern de paraules. Així que m'aixeco, mirant de posar ordre. 

Tots tenim una ferida, una carència, un anhel que ens converteix en eterns buscadors de plenitud. Per això és que escric... Pel buit, aquest buit que ens mossega els talons disposat a devorar-nos i que comença amb la separació de la mare: A l'úter el plaer del tot. I amb el naixement descobrim l'angoixa de la carència, la pèrdua, el dolor... Des de llavors ens movem negociant amb el desig, i només de tant en tant, de forma efímera, la vida ens travessa, ens rescata de la mort i ens connecta a una felicitat que és absoluta per un instant. Ens enamorem de la vida que es torna orgàsmica. I en aquell moment, sense fer res, la complicitat de l'amor i l'habilitat d'estimar, ens rescaten. Mirar-nos, trobar-nos, sentir-nos, ens rescata. Ballar descalça, saltar i volar per un moment, ens rescata. La bellesa, la música, l'art, ens rescaten. Mullar-nos en l'aigua gelada, despullar-nos i sentir el sol que ens escalfa la pell, ens rescata. Riure o plorar des de la panxa, ens rescata...
Fins que tornem de la plenitud al buit, de la inspiració a l'expiració, de la llum a la foscor, de la vida a la mort, a l'anhel que ens despulla, ens empeny, ens transforma i, de tant en tant ens regala paraules per endreçar el no-res.