dilluns, 10 de juny de 2019

Pactes de tardor

Se'n va l'octubre, s'emporta les reminiscències de la llum estival fins a aturar la vida, amb nocturnitat i traïdoria, en una melangia que em refreda el cor.
La tardor, amb regust de buit i de preguntes penjades al sostre sense resposta, de paraules disperses cercant motius per anomenar el silenci; em convida a brindar per la nena, la jove i la dona que sóc, fins i tot per la vella que viu al final de l'escala caragolada i que guarda les meves respostes.
Em convida a agrair els fruits, honrar la fulla seca que es despenja de l'arbre i els dols, que tornen tots els octubres...
I jo, que amb els anys, he après a reconciliar-me amb els dies grisos, brindo per la vida que reposa en guaret, gestant-se d'amagat al cor de la terra.
Si els peus es rebel·len i no volen aturar la dansa, la tardor, sempre juga amb la llei de l'avantatge, disposada a abraçar-me amb força per no deixar-me marxar sense pagar la penyora: - Atura't!
Els pensaments, caçadors de somnis, emigren cercant l'escalfor d'altres indrets. Es despulla la terra, i m'amago al meu cau a recer del vent i la tempesta.
La tardor, disfressada de Baba Iagà, escombra en mà, ambigua i misteriosa, com un puerperi en el qual mudem la pell, allibera el cos de la càrrega de l'enyor, de les culpes, de les cuirasses que es desfan com el cartó, diluint-se amb la pluja que em mulla les sabates i em xopa l'ànima.

I mentre reposo la vida, acotxada al llit en les nits llargues, faig tractes amb mi mateixa, amb la soledat, amb el que ja no serà, amb el que no torna, amb la fragilitat i el risc de respirar, de viure... amb les paraules que escric i les que callen amagades a les caixes de l'armari entre la roba de l'estiu, confiant que arribarà de nou la primavera.


Subconsciente colectivo

Conmigo, todas las mujeres,
nuestra historia sangra
por las heridas mal cosidas.
Por cada roto,
se cuela el miedo
               tiñendo la vida.
El miedo a gustar demasiado
            o a no ser vista por nadie.
El miedo a que duela el placer
                                     y la libertad.
El miedo a que el padre elija mal,
a querer a quien no debo
                             y a destiempo,
el miedo a las piedras y a los cuchillos,
a las palabras que matan
y a los abrazos que ahogan.
El miedo a que nos deje la madre,
a que nos arranquen los hijos.
El miedo a parir
               o a no poder parir nada,
a sangrar, a secarme, a morirme.
El miedo a gritar y llorar
                    como si fuera una loca;
o a volar alto, muy alto,
limpiando el mundo a escobazos
y que me tachen de bruja.
El miedo a perderme en el bosque
y que me devoren los lobos,
a que me atrape la luna
               y no quiera regresar ya más.
El miedo al que dice
que amamantar me oprime
                               más que el patrón...
El miedo a la guerra,
a la paz de las dormidas,
a las fronteras,
a no ser de aquí ni de allá.
El miedo a que me prohíban leer,
escribir, contar o cantar.
El miedo a que me violen,
a que me rompan,
a que me crujan a trabajar.
A la pobreza, a la venganza,
a la rabia que me muerde las entrañas.
El miedo al vacío,
a ser vieja y estar sola, sola, sola.
El miedo a reventar de un golpe
la caja de los secretos
                      de todas las mujeres
y hacer saltar por los aires
el miedo, la escafandra,
la faja y los tacones, la mordaza,
los grilletes,
el río de lágrimas retenidas,
los sueños reprimidos,
y soltarlo todo, todo, todo
des del principio de los tiempos
                               a carcajada limpia.

dimecres, 22 de maig de 2019

Que nos quiten lo "bailao"

Que nos quiten lo bailado,
lo sentido
y lo gritado,
lo llorado
y lo reído,
que nos quiten lo cantado.
Que nos quiten
los cerrojos abiertos,
los sueños despiertos
y la piel hecha girones
dejando el alma al descubierto.
Que nos quiten lo parido,
lo creado
y lo gestado.
Que nos quiten el desvelo
y el cansancio.
Que nos quiten lo andado,
lo dolido
y lo sanado.
Que nos quiten lo agrietado
y lo cosido,
lo sangrado
y lo crecido,
que nos quiten lo sembrado.
Que nos quiten
el pelo despeinado
y el cuerpo desvestido,
los pies descalzos.
Que nos quiten lo soltado
y lo abrazado,
lo tanto querido.
¡Que nos quiten lo vivido!

dissabte, 18 de maig de 2019

Antaviana

L'Antaviana és escola,
la nostra.
És futur il•lusionant,
present,
com el moment que batega
i passat,
com la llum de les estrelles.

Aquí la vida comença
emocionant i divertida,
especial, inclusiva,
bonica i creativa.
L'Antaviana, com una artista
dibuixa esperances
oportunitats i somnis.

Aquí aprenem a viure,
i a conviure,
descobrim,
estudiem,
fem amics,
estimem.

L'Antaviana és festa i gresca,
- Tenim molt a celebrar!
junts i juntes fem sonar
la millor música.
L'Antaviana és un cor gegant
on tothom s'hi troba,
és comunitat,
barri i família;
una barreja de xocolata dolça
i batukada amb força,
crit i cançó,
feminista,
lloc de pau i de lluita.

L'Antaviana és casa nostra!

dijous, 25 d’abril de 2019

Sant Jordi colectiu 🌹🐍



23 d'abril de 2019. A la via Júlia (Nou Barris) la gent ens regala paraules a l'espai de creació de la parada de l'Ubuntu. Recollim totes les paraules que després m'encarrego de cosir. El resultat és aquest teixit, un poema colectiu de Sant Jordi. Moltes gràcies a tots i totes, ha estat un plaer creatiu!!!
Avui,
roses vermelles,
meteorits de paraules
omplint l'aire;
nius invisibles
com una revolució
de somnis
per acollir ocells diversos
que voleien
dins les panxes.
Avui,
la vida,
vestida de lluna exòtica,
mig invisible:
llum i misteri,
somriu
embriagada d'aigua, vent i poesia.
Avui, la saborosa passió
de l'amor en llibertat,
és aliment per a l'ànima
que festeja
com un sol de foc subversiu.
Avui s'abraça
amb encant solidari
la fantasia esgarrifant,
el reaggeton
i la pau,
en un ball de paraules
amb gust de xocolata,
i maduixes.
Avui,
els petons espurnejants
juguen a fer d'astronautes
i omplen
la pell de l'univers
de calidesa.
La imaginació
dibuixa pingüins
que s'abracen a dracs ferotges
desvetllant amistats
incompatibles.
Avui,
a l'ambient exultant de primavera,
carreguem les bateries,
sentim bullir la sang
i compartim l'alegria.
L'èxit serà indubtablement
fer caure els murs,
llençar-se a l'encontre
per mirar-nos,
trobar-nos per dins
i saber-nos travessats,
rescatats
per un instant de felicitat.

divendres, 15 de març de 2019

Los zapatos rojos

La vida,
la herida que niego,
la sangre que escondo,
el grito que ahogo,
el llanto que callo...
Y un tambor resonando
por los límites
de mi cuerpo,
el ruido
de lo que niego,
lo que escondo,
lo que ahogo,
lo que callo...
Los pies martilleando
la tierra,
caminando
intuiciones y sueños,
tratando de escapar
de su danza perversa
para regresar
a la piel que fue,
a los zapatos viejos
que sostienen
lo que soy ahora,
libre para transitar
la cicatriz que queda,
el canto que anida,
la risa que vuela,
la vida que nace.

dimarts, 5 de març de 2019

8 de març

Jo no vull ocupar el lloc de ningú, tan sols vull ocupar el meu de lloc.
No vull més que em protegeixin del meu mal d'haver nascut dona, i per això mirar d'arribar a casa tan aviat com es pugui quan de nit surto a fer de bruixa, no fos cas que m'atrapés el malefici de la ventafocs si no torno abans de les dotze...
I del nostre plaer qui s'encarrega? Qui defensarà que pugui riure i plorar si vull, que pugui escollir cap a on caminar, que pugui ser vista? Qui em defensarà el dret a ser una dona, a endinsar-me al bosc, a rescatar la lloba, la nena i la vella. La mare i la jove, l'amazones i la bruixa; i totes les dones que viuen en mi?
Quan deixaran de fer servir el meu cos de dona prenyat de vida i de projectes, de nits de lluna plena. El meu cos eixamplat, trencat, cicatritzat tantes vegades com la meva ànima?
La mare preferia haver tingut fills... a les dones ens toca patir més, diu. Em declaro en rebel·lia contra el patiment que sembla inherent a la meva condició de dona. Sóc qui sóc, sóc com sóc i cada dia m'estimo més, i cada dia estimo més les companyes, les germanes amb qui sóc i comparteixo els somnis, les lluites, les nits, la dansa, les ferides. Les dones que cuido i em cuiden, que "me apapachan" com diuen elles, que em miren als ulls, que em fan preguntes, que m'expliquen històries, les seves, a qui explico la meva. Amb les que ric, amb les que em planyo, amb les que crido des de dins, des del meu "taller de criatures".
Doncs sí, sóc una dona. I a les meves mans els agrada tocar i omplir-se de carícies, i teixir vincles, la pell m'explica tantes coses... Als meus peus els agrada caminar descalços. I al meu cos endinsar-se al riu i escalfar-se al sol. I m'agrada mirar la vida, i asseure'm a assaborir-la. I crear esperances, i explicar el que sento i compartir la taula, i obrir les portes i eixamplar el cercle...
Sóc una dona i no vull el teu lloc, home. Vull el meu només, en el que m'hi sento. Vull només el vestit i les sabates que jo mateixa m'he fet... no vull la teva pell, ni la teva mirada, vull la meva. No vull que el món em digui què haig de fer per ser més guapa, o més valenta, o més poderosa. Vull ser com sóc de guapa, el meu cos conjunta amb la meva ànima. Vull ser com sóc de valenta, he pres les meves decisions entre dubtes i pors grans i petites. I no, jo no vull més poder... tinc tot el que em cal per viure: la consciència de respirar, l'amor rebut i regalat i la llibertat de quedar-me o de marxar. La consciència, l'amor i la llibertat!
I avui quan surti a la plaça celebraré que sóc una dona, i faré memòria de totes les assassinades, violentades, maltractades, oprimides, abusades... sí, faré memòria... i cridaré les companyes per celebrar la nostra dignitat, per honrar la mare, les àvies i les besàvies; per beneir les filles, per compartir les nostres esperances, per celebrar el nostre cos, el plaer de ser dona, per cridar la injustícia i per crear un altre món.
Ens farem visibles, més enllà del discurs del sostre de vidre, la paritat i els càrrecs de responsabilitat. Coneixeu alguna dona sense "càrrecs de responsabilitat"? Vull que la meva veu pugui parlar també de les que sostenen les llars amb el risc de perdre la casa, amb la incertesa penjada a l'armari i la roba guardada en les caixes perquè encara cap lloc és casa seva. Les que carreguen la tristesa d'haver deixat la terra i els fills, com uns arbres trasplantats a qui han deixat les arrels allà d'on venen. Les que porten la mort i la guerra enganxada als talons i s'han d'empassar les llàgrimes. Les invisibles que sostenen el pes del món. Les feministes de la vida, que a crits es dolen de sentir-se mortes i rescaten del fons del riu brut, violent i contaminat del patriarcat, les restes d'una dona que vol ser dona i ocupar el seu espai al món, amb la seva veu, el seu vestit i les seves sabates que la fan tan única com necessària.